martes, 25 de octubre de 2011

D'UN PARAFUTBOLFRÈNIC A GUARDIOLA

(Comentarista) Guardiola que saluda, visiblement emocionat, molt content, vestit d'etiqueta i, ara sí, va en busca dels micròfons. Escoltem les paraules del tècnic del Barça.

(Veu en off) Té la paraula el distingit 'entrenador del Barça. Josep Guardiola i Sala.

(Guardiola) Molt honorable Presidenta del Parlament, molt honorable President de la Generalitat, excel•lentíssim alcalde, etc. Gràcies, gràcies, gràcies... La institució d'aquet país imposa. Si l'elogi debilita, estic fos. Jo vaig ser escollit, el mèrit no és meu. Els coneixements no em pertanyen a mi. Només tinc una cosa que m'imputo: tinc passió pel meu ofici. Imagino que el President de la Generalitat hi ha moments que ha de fer el protocol. Paletes, com era el meu pare. Estimo la meva feina. Petita reivindicació a la meravella que és l'esport. El que m'ha educat és el microclima, el microsistema que és un equip de futbol. Allà he après el que significa guanyar i celebrar-ho amb moltíssima moderació. He après que l'entrenador pensava per tots i jo només pensava per mi. Que quan perds és responsabilitat teva, que quan les coses no van és responsabilitat teva. Del Barça faré una referència petítissima, avui només vull citar en Valero Rivera que un dia per l'estadi em va dir: el Barça ens fa bons a tots. La institució més important d'aquest país. Creieu-me que si no haguessim guanyat tant no importaria, l'important és com hem estat allà, l'esforç. No vull ser exemple de res, vaig néixer un un poble petit. Només vull fer el meu ofici el millor possible. A vegades poden veure en la meva mirada, en el meu to de veu, en la meva gesticulació de braços. Jo només sóc, intento ser, un bon amic dels meus amics. Un bon fill dels nostres pares i un bon company de la meva companya.. És un honor immens rebre aquesta medalla. No sé quan li podrem tornar tanta gratitud. No oblideu mai que si ens aixequem ben d'hora som un pais imparable. Creieu-me que som un pais imparable. Moltes gràcies i Visca Catalunya.


(Parafutbolfrenic) Sospito que Guardiola no es conforma essent acceptat, vol ser imitat. Sospito que Guardiola no es conforma essent sublim dintre l'estadi de futbol, vol ser-ho fora de l'estadi. Sospito que Guardiola no es conforma essent un referent esportiu, vol ser un referent de comportament. Sospito que Guardiola no es conforma donant lliçons als seus jugadors, vol donar-les als espectadors. Sospito que Guardiola no es conforma donant-nos lliçons estètiques, vol donar-nos lliçons ètiques. Sospito que Guardiola no es conforma essent un entrenador, vol ser un predicador. Sospito que Guardiola no es conforma amb la nostra adoració, vol que ens convertim.

I allà el tenim, a la palestra del Parla(mala)ment, visiblement emocionat pels reconeixements metàl•lics que li pengen del pit. Captatio benevolentiae, llueix una gran modèstia i, com és de justícia, agraeix a tots els escalons que li han permès pujar a l'altar. Posseïdor de la gracia transformadora i, emanant els més elevats valors morals, profereix reguitzells d'elogis generalitzats. Escollit perquè sí, no té mèrit perquè és pura virtut.

A continuació el nostre mestre espiritual ens explica la seva vida. La seva família era molt humil i molt proletària. Vivien a un poble de la Catalunya central, molt humil i molt proletari. Guardiola també era molt humil i molt proletari en el passat.

De fet, la vulgaritat del seu origen i la discreció de la ascendència feren que el jove Guardiola ben aviat hagués d’impregnar la barretina per guanyar-se les primeres garrofes. L’imaginem brandant la seva falç contra l’arrogància del destí. L’imaginem esvelt davant un camp de vinyes derrotades. Intuïm que res plantat a terra pot doblegar la voluntat del nostre heroi i que cap camp resisteix el degoteig de la seva suor. Guardiola és diligent i perseverant com un maleït japonès.

Només quan s’acaba la jornada laboral juga a futbol. És més, a diferència dels ociosos i desqualificats camperols del seu poble de comarques - que corren darrere la pilota com a bojos -, Guardiola desplaça l’esfèrica amb l’elegància de la precisió, l’impertorbable de l’estratègia i l’equanimitat de la intel•ligència. Es col•loca al mig del camp, aixeca el cap i reparteix assistències. No dribla a ningú, tampoc és el més ràpid o el més musculat, però no li fa falta, sap què fer a cada moment. Agraïts, els seus companys li passen la pilota perquè saben que sempre la torna.

Però Guardiola no troba cap felicitat en ser el més tenaç del Bages, des del campanar de Santpedor no escolta les campanes de l’admiració. L’irriten els accidiosos moviments dels camperols als àrids camps de conreu i l’exaspera la nerviosa negligència dels jugadors en el camp de futbol. Es nega a viure rodejat de mandrosos i mediocres. Així, als tretze anys, fastiguejat de tanta ordinarietat, l’emprenedor Guardiola escolta la crida de la Masia i decideix llaurar-se un futur fèrtil en la institució més important del país.

Un cop a la capital, Guardiola esbrina tots els secrets del futbol que, per suposat, són els mateixos que li permetran triomfar posteriorment en la vida. En realitat, durant aquest període aprendrà un grapat de coses que la resta dels mortals ja sabíem d’un bon començament, com per exemple, que veure els partits des de la banqueta és més emocionant que veure’ls per la televisió, que les paraules del tècnic són el sermó i que la titularitat depèn de baixar el cap amb més delit que els altres companys. La diferència és que, a ser un bon minyó, Guardiola ho anomenarà tenir valors i, a la teòrica igualtat d’oportunitats en el joc, ho anomenarà justícia social.

Però estem al 2011. Guardiola té els mateixos anys que la travessia del poble d’Israel pel desert i ja ha desvelat més taules de manaments, ha conegut més lligues de futbol, ha vençut dimonis més provocadors, ha tornat victoriós de l’infern del dopatge i, a més a més, ha estat capità de la Selecció Catalana. Totes aquestes experiències límit han assaonat el tarannà del tècnic i l’han envestit d’un al•lucinant carisma digne de canonitzar. Els aprenentatges del mister són ensenyances, les seves paraules són doctrina i els seus manaments constitueixen una espècie d’evangeli. Guardiola és Déu, “Paraula de Pep” és la Bíblia i, nosaltres, testimonis fidels, ens agenollem i l’adorem.

I, així, amb el seny i la rauxa dels éssers sobrenaturals, Guardiola prossegueix la missa explicant-nos la seva epopeia personal, sense estalviar les referències a la fragilitat del destí i el paper de l’elecció divina. Sentim devoció mística i entrega lleial. Volem beatificar Guardiola. No ens importa l’Antiguitat Clàssica, ni les gestes de cap heroi amb nom de jugador del Fenerbahce. Tenim molt clar que aquell que està al centre del nostre panteó és el mateix que parla dalt la palestra de la Generalitat.

Però Guardiola insisteix en que el seu periple no és una epopeia. Per això, quan més rendits estem als seus peus, més insisteix Guardiola en estar a la nostra altura. Quan més embruixada està la nostra ànima, més insisteix Guardiola en que la matèria dels seus miracles no és res més que la infrangible voluntat de superació. Quan més fervorosa és la nostra entrega, més insisteix Guardiola en que el seu únic prodigi és el malaveig. I el parafutbolfrènic, consternat, ensopega amb la descarnada realitat: Guardiola no vol sentir el vertigen que senten els Déus i, per això, insisteix en ser l’única cosa que no li permetem: ser humà.

I el parafutbolfrènic, que no tolera el desengany, ja no el mira amb els mateixos ulls. El parafutbolfrenic canvia la mirada encisada per una mirada crua. Cruel. El parafutbolfrenic no coneix la misericòrdia i tampoc la compassió.

Ara revisa aquelles paraules que abans sonaven com música celestial i només és capaç d’escoltar la tornada d’una cançó que ja ha escoltat abans: “l'adveniment del nou món requereix matinar”. Intransigent, s’adona que Guardiola només reactualitza el vell mite burgès de la dignificació de la persona a través del treball. S’adona que Guardiola no fa res més que reproduir la piràmide social des de la seva pissarra. S’adona que Guardiola profetitza el rosari. S’adona que Guardiola no és heroi o paladí, sinó víctima i titella d’una classe social homicida que necessita súbdits proletaris. Guardiola només és un miratge a través del qual podem somniar que els xicots treballadors encara poden tenir un lloc al paradís dels rics i els guanyadors.

Per rematar la jugada un desafortunat gir de càmera enfoca a Felip Puig que, al costat de la dona de Guardiola, somriu redimit dels seus pecats. El parafutbolfrènic queda definitivament fora de joc. L'única lliçó de la tarda: el Déu caigut allibera els pecadors i condemna als creients.


Joan Roura

martes, 18 de octubre de 2011

QUANDO JOSÉ MOURINHO AGRIDE

A la classe de portugués d'avui aprendrem les parts del cos del Parafutbolfrènic amb l'ajuda de José Mourinho.


Es important llegir la lletra amb el ritmillo d'en (JOAN PETIT QUAN BALLA) que próximament penjarem en format MP3 perquè tothom en pugui gaudir.


Quando José Mourinho agride,
agride, agride, agride...
Quando José Mourinho agride,
Agride com o dedinho!
Com o dedinho, dinho, dinho,
Com o dedinho, dinho, dinho,
Agora agride José Mourinho!

Quando José Mourinho agride,
agride, agride, agride...
Quando José Mourinho agride,
Agride com a boca!
Com a boca, boca, boca,
Com o dedinho, dinho, dinho,
Agora agride José Mourinho!


Quando o senhor "juiz único" julga,
julga, julga, julga,
Quando o senhor "juiz único" julga,
julga com o cul!
Com o cul, cul, cul,
Com o cul, cul, cul,
Agora julga o juiz único!

Quando o Parafutbolfrénico julga,
julga, julga, julga...
Quando o Parafutbolfrénico julga,
Julga com o freinho!
Com o freinho, inho, inho,
Com o freinho inho, inho,
Agora Julga o Parafutbolfrénico!